19 d'octubre de 2023, 09:19

Cada matí em llevo i miro el sostre. Aquest no és el sostre de casa meva, ni aquestes són les meves finestres, amb tot aquest munt de roba que hi penja. A dreta i a esquerra, la meva família i jo dormim en fila, l’un al costat de l'altre. Però, ¿qui són aquestes persones que ens envolten? Com és que el món ens ha reunit per dormir al mateix lloc, quan d’uns segons ençà ni ens coneixíem... Cada dia em desperto amb l'esperança que tot plegat sigui un malson: que obriré els ulls a la meva habitació i cridaré la meva filla Aliaa, perquè la llet s’escalfa i ja puc fer el Nescafé i beure-me’l al costat de les meves plantes. Ara potser ja hauran mort, havent-se quedat soles a casa... Cada matí crec que totes les notícies..., que tornarem a trobar tots els éssers estimats que han marxat esperant-nos. els éssers estimats. Déu meu, cada matí m’asseguro de quin dia i data som. El temps se m’ha aturat a dins des del matí del 7 d'octubre: no vull que el temps transcorri més, després d’aquell moment. Oh, Déu meu, cada dia s’obren les portes de l’infern dins meu. Déu meu, em fa mal el cor.

20 d'octubre de 2023, 09:06

Bon dia, miserable planeta. 

És el quinzè dia,

El mal d'esquena no m'ha deixat des d'ahir... Dormo en un matalàs que comparteixo amb el meu fill, sense coixí, i comparteixo manta amb dues persones més. Això és el que fan aquí totes les mares. Sembla una mena de luxe, després d’haver dormit a terra a l’escola on ens vam refugiar... El terra era molt brut, i semblava tenir totes les malalties del món a cadascuna de les seves rajoles. La gent em trepitjava i jo alçava la mirada cap als peus: podia sentir com alguns es disculpaven; d'altres no donaven cap importància al meu cos, que era a terra.

El nostre dia comença a les sis del matí, perquè, fins ahir, hi havia tres nadons: el més petit té tres setmanes i es diu Salam; una nena, de nom Karmel, de no més de dos mesos; i en Kareem, que té sis mesos. Aquest matí, Déu ens beneirà a tots amb un nou nadó, que serà el fill de totes les mares del refugi, i es diu Nidal... Hem intentat crear un espai privat per a la mare i el seu fill: mentrestant, s’espera que arribin sota el foc del bombardeig i els atacs aeris…

25 d'octubre de 2023, 09:05

Trobo molt a faltar casa meva.

29 d'octubre de 2023, 09:19

Després del tall de les comunicacions... Gràcies a Déu estem bé, estem vius... Ahir vam canviar a l’horari d’hivern, i els rellotges es van fer un embolic.

Hauríem perdut la primera hora de treball; els nostres fills s'haurien confós amb l'horari de l'escola. Però res d'això va passar... Hem perdut tota una vida en els últims vint-i-un dies... Israel no va endarrerir el rellotge seixanta minuts: el va endarrerir almenys mig segle. Ha destruït el nostre estimat país. Ha matat els nostres éssers estimats. Ens ha isolat del món, sota un foc i un bombardeig intensos... Ahir, almenys cinc-centes persones van ser martiritzades.

1 de novembre de 2023, 22:09

Avui l'Aliaa m’ha preguntat, «Mama, és possible que casa nostra encara estigui viva?»

Sí, Déu meu, trobem a faltar casa nostra. Som una família de cinc persones; una mare, un pare, una filla, un fill i una casa.

5 de novembre de 2023, 10:56

Cada vegada que llegeixo sobre gent que coneixíem i que ha mort, o que veig imatges de gent plorant els seus éssers estimats, imatges dels cadàvers i dels nens i la destrucció..., em sento marejada i com si estigués caient del milionèsim pis al terreny. Començo a suar i, literalment, perdo la respiració.

Potser no tenim temps per estar tristos, i no tenim temps per plorar, però els nostres cossos reaccionen de manera confusa... Encara estem intentant viure i resistir qualsevol pèrdua en aquesta situació aterridora, però ¿fins quan aconseguirem aguantar? No ho sé, realment no ho sé... Oh, Salvador, salva'ns!

5 de novembre de 2023, 17:27

És l'hora habitual en què tornava a casa de la feina, estava parlant pel mòbil. I, com de costum, en Salem em duia a casa. Ens hem acostat al lloc on m’estic quedant temporalment com a desplaçada, quan la carretera, de sobte, ha deixat de ser visible i s’ha començat a sentir l’olor de la pólvora... He començar a dir-li a en Salem, «no segueixis conduint, potser tornaran a bombardejar», mentre les ambulàncies avançaven darrere nostre. En Salem és de nervis forts: ha seguit conduint darrere de les ambulàncies, dient-me, «els nens són allà, hem de comprovar...». No sé si han passat dos minuts o més fins que he vist l’edifici i he dit, «l’edifici encara és dempeus, està bé, està bé». M’hi ha deixat, i ha seguit conduint amb les ambulàncies. 

Aquesta sensació i aquests dos minuts han estat com tota una vida. Sense nervis i sense comprensió… gràcies a Déu.

7 de novembre de 2023, 11:25

Trobo a faltar la casa... Trobo a faltar Gaza... Ningú està millor que ningú: l'ésser estimat i el desconegut es consolen mútuament amb paraules pacients. De vegades, una paraula pot marcar la diferència quan estàs desesperat. Busqueu-vos, cuideu-vos els uns als altres. Totes les nostres circumstàncies han canviat: esperem no canviar nosaltres. Tots estem vivint la pitjor experiència de les nostres vides. Tots sabem que és un moment difícil...tan difícil...Oh, Déu, ¡¿que ens sents?!

8 de novembre de 2023, 12:05

La primera vegada que vaig viatjar ja era bastant gran, com els passa a la majoria d’habitants de Gaza, que estem privats d’aquesta alegria. L'hotel feia olor de préssec: des d'aleshores perfumo la meva casa amb préssecs, i cada cop que ho faig li dic a en Salem, «Déu, és la mateixa olor dels viatges». Va arribar un moment en què va començar a dir, cada cop que perfumava la casa, «saps què et dirà la teva mare? És la mateixa olor dels viatges», i esclafia a riure, a riure’s de mi. Al nostre refugi, a causa de la quantitat de gent que hi ha, hem fet servir un ambientador, que per casualitat feia olor de préssec... Des de llavors, l’aroma em recordar al lavabo dels refugiats…

Les coses més senzilles, aquelles que connecten amb els nostres records feliços, també s'estan destruint... Potser això sembla trivial a qui el llegeix de fora: però el nostre cor es trenca amb els detalls més petits i senzills.

11 de novembre de 2023, 20:25

Avui no he fet res. No he treballat. He sortit i he comprat unes quantes coses ben normals: menjar i algunes altres bagatel·les. Tot plegat ens ha fet caminar una hora i anar a cinc botigues, només per aconseguir algunes de les coses que necessitem. Les botigues estan molt, molt buides... He passat el dia aquí, en aquest lloc que encara no sé com anomenar: però de ben segur que no l’anomenaré «casa meva», ni tan sols «casa». «Casa meva», «casa», són allà, a Gaza. M’he passat el dia al mòbil, mirant fotos. He rigut algunes vegades; algunes altres, sentia com si el cor se m’inflamés... Segueixo pensant, oh Déu, que si no fos per aquestes fotos pensaria que tota la meva vida ha estat un somni. Com si fos una vida anterior, sense cap prova d’haver existit mai. Truco als meus amics, i ens fem bromes els uns als altres. Tot sabem que aquesta situació és més del que podem manegar, i volem tornar enrere... No deixo de preguntar-los, «tornem enrere?». Ningú de nosaltres sap res: la resposta més bona ha estat «el camí serà llarg, però tornarem». És la meva única preocupació: tornar enrere. Veig fotos de l’exèrcit i dels tancs a llocs com Aljundi, Albahr, Alrimal, Alsina’a. No sé quan s’acabarà aquesta guerra, no sé quan podrem tornar! Sé que estimo casa meva i que estimo Gaza. Ja fa temps que ho dic: la gent es riu de mi. Cada cop que viatjo i torno amb llàgrimes als ulls al pas fronterer, ploro perquè l’he trobada a faltar. Em diuen, «Estàs boja! Què t’agrada de Gaza? Emigra...». Però m’encanta, fins al punt que el meu cor no es fa comprensible. Sento com si em faltés alguna cosa a l’ànima. 

Et trobo a faltar, casa meva. Et trobo a faltar, Gaza 💔

Nour, el seu marit, la seva filla i el seu fill van fugir de casa seva a la ciutat de Gaza. Encara escriu des del seu refugi.