16 d'octubre de 2023

 Diari del desplaçament al Sud de Gaza.

L'altra cara de la mort, la destrucció i la por.

M'adormo a les quatre i em desperto un minut més tard per veure que són les sis. Vaig a la fleca, on hi ha una llarga fila de persones esperant, i després de tres hores i mitja —més que el que temps que he dormit— m’arriba el torn. Em diuen que no puc agafar més d'una bossa de pa. Miro d’explicar la meva situació, però l’home no m’escolta. Li dic que som desplaçats, que ens quedem amb una família d’aquí, que tots junts som setanta incloent-hi criatures i que amb dues bosses de pa no n’hi haurà pas prou: em respon que puc tornar a fer la cua de nou, si en necessito més. Agafo el pa, mormolejo una pregària i me’n vaig.

Arribo a casa després de mitja hora de caminada, i em diuen que necessiten aigua. Agafo el bidó, vaig a l'estació de filtració i m'incorporo a una cua més llarga que la darrera. Tres hores després, em toca a mi. Torno a casa després d'un llarg dia i dic als nens que podran beure només un got: no el desaprofiteu. Llenço el meu cos al sofà per tal de descansar una mica: em diuen després que és gairebé l’hora de sopar, i que volen pa i més menjar del supermercat. Així, torno a fer més cua, més espera i més necessitat bàsica humana, que ja no existeix.

Al vespre, els prometo que tornarem a la casa d'Al-Shuja'iyya al matí; però, deu minuts més tard, tornem a dividir l'espai disponible per tal d’aprofitar al màxim cada polzada on pot dormir un nen o un adult —fins i tot els passadissos i el rebedor—: cobrim el terra del minúscul pis amb trenta cossos. Ens assegurem que dones i nens tinguin un lloc: la resta ens repartim després, dos dormint al sofà i dos de desperts, per si passa alguna cosa: hauran de despertar ràpidament tots els altres. No és que això sigui necessari: després de quinze minuts, després de mitja hora de son, tots ens despertarem igualment pel so eixordador d’un bombardeig. Les criatures ploraran fins que les seves mares els tornin a posar a dormir... I, així, fins que el dia despunti, i el cicle torni a començar. 

1 de novembre de 2023

Bona tarda, món.

Les connexions a Internet i al mòbil es van tallar ahir a la nit. Allò que jo considerava impossible es va fer, de cop, realitat: ara, sota condicions diferents. El carter no podrà fer la seva ronda, enmig dels bombardejos i la destrucció; en qualsevol cas, el diari que porta cada dia duria el mateix titular: «Gaza està sent exterminada. La vida es pon cada vespre i no es torna a aixecar l’endemà». Potser l’edició de demà al matí contindrà la notícia de la meva pròpia mort.

Això és el que em ballava pel cap en el moment en què es van trencar les comunicacions i ens vam trobar aïllats del món, i el món aïllat de nosaltres i d’allò que ens passava. El bombardeig es va fer més intens i vam posar les mans sobre el cor perquè era allò que temíem: i era aquí, apropant-se cada vegada més. Moriríem en silenci, sense que el món en sabés res, fins al punt que ni tan sols podríem gravar els nostres darrers moments o cridar les nostres últimes paraules.

Visc en un petit barri anomenat Al-Shuja'iyya, que es troba a l'extrem oriental de la ciutat de Gaza. Cada nit, el so de les explosions és constant: explosions de diferents tipus, provinents de diferents direccions. I amb cada explosió que sacseja casa nostra i els nostres cors, ens aferrem els uns als altres, tot sabent que en algun moment hi haurà una explosió que no sentirem perquè serà la que ens haurà tocat.

Per això ara escric: podria ser el meu darrer missatge que arribi al món lliure, volant amb els coloms de la pau, un missatge per a dir-los que estimem la vida, o almenys la vida que hem aconseguit viure. A Gaza, tots els camins davant nostre estan bloquejats i estem a una distància d’una piulada o d’una notícia d’última hora de la mort.

De totes maneres, començaré.

Em dic Noor Aldeen Hajjaj: sóc un escriptor palestí, tinc vint-i-set anys i molts somnis.

No soc un número i no accepto que la meva mort sigui una notícia passatgera. Afegiu-hi també que estimo la vida, la felicitat, la llibertat, les rialles dels nens, el mar, el cafè, l'escriptura, Fairouz, tot allò que és alegre: per bé que totes aquestes coses poden desaparèixer en l’espai d’un sol moment.

Un dels meus somnis és que els meus llibres i els meus escrits viatgin pel món, que la meva ploma tingui unes ales tals que cap passaport sense segell o cap visat rebutjat puguin retenir.

Un altre dels meus somnis és de tenir una petita família, tenir un nadó que s’assembli a mi i explicar-li un conte per adormir-lo entre els meus braços mentre li faig petons.

El meu somni més gran és que el meu país tingui pau, que els nens somriguin i brillin més que el sol, que plantem flors a tot arreu on hagi caigut una bomba, que tracem la nostra llibertat a cada paret que hagi estat destruïda. Que aquesta guerra finalment ens deixi sols, per poder viure d’una vegada les nostres vides.

Noor Aldeen Hajjaj

Gaza, Palestina, 28 d’octubre del 2023

2 de novembre de 2023

Avui he anat a fer una petita passejada per la meva ciutat: més ben dit, pel que en queda.

He vist com tots els seus colors s’han contret en un de sol. D’on ve aquest gris, aquest gris que té el poder de sobreposar-se a tots els colors que coneixem, si no és que porta tones d’explosius?

He caminat entre grans quantitats de runa, intentant petjar amb cura, com en un camp de mines, per tal d’evitar tots aquells llocs on els nens havien dibuixat somnis sobre de records.

No tenia por de tocar els cables elèctrics esquinçats del carrer: només eren la llaçada del penjat, testimonis de tota aquesta destrucció.

He vist munts de restes mortals ser dutes sobre d’un camió fins a l’últim i únic lloc segur de la terra.

No hi ha processons fúnebres en què els màrtirs siguin duts a espatlles fins al seu lloc de descans final, perquè les seves famílies senceres — màrtirs com ells— els acompanyen a la tomba.

Potser l'últim desig que van demanar abans que caiguessin les bombes va ser el mateix que tenim tots: si hem de morir, morim junts. No volem donar a la mort l'oportunitat de deixar sol a un de nosaltres, afligit per la resta de la seva vida per la vida que haurien d'haver viscut els altres.

He passat per davant d'una escola per a nens desplaçats i el meu cor ha sagnat de veure com es pot violar la humanitat, com es poden humiliar les nostres necessitats bàsiques fins a fer-nos regatejar per un galó d’aigua o un paracetamol.

D’altres persones caminen en les quatre direccions a la recerca d’una bossa de pa, d’un lloc on carregar les piles de la llanterna que faran servir durant la nit, o d’aigua potable, o altres productes de primera necessitat que ja no estan disponibles.

Tot això ha estat només en el decurs d’un breu passeig, no més de trenta minuts, que m’ha dut amunt i avall per uns quants carrers propers. La majoria de les cases no han sobreviscut als impactes contra els sostres, i han caigut, tot esfondrant-se sobre els seus habitants.

Oh, Déu, la magnitud de la catàstrofe. Les paraules i les imatges no s'acosten a transmetre-ho. Ja no podem suportar tot això…

Estem molt cansats. Si us plau, Déu, fes que això acabi aviat, que no duri més.

Noor Aldeen Hajjaj va morir el 2 de desembre de 2023, quan avions de guerra israelians van bombardejar i destruir cinquanta edificis residencials a Al-Shuja'iyya.