El matí del 7 d'octubre, l'escriptor va publicar a Facebook un fragment de la seva novel·la El jardí de les cames.

«...fins que es van aglomerar tots en un sol canal i van començar a relliscar endins del jardí de les cames. El flux era tan intens que va provocar esquerdes al fang, com si s'hagués produït el dia del Judici Final. En aquell moment, unes fortes tremolors van sacsejar la terra, i van fer emergir cames, peus, somnis, llàgrimes calentes, dits i extremitats plantades en pneumàtics. Van començar a confegir un gran cos, un cos amb milers de cames i mans, caps i ulls. Aquell cos gegant va començar a caminar, anunciant l'inici del veritable viatge de retorn a les terres robades. Ni les bales, ni els projectils dels tancs, ni el bombardeig dels bombarders, van poder impedir la seva marxa. Era un gran cos, amb una columna vertebral formada per milers de morts, ferits i dolents, i format amb sang, ànimes, llàgrimes, records, el dolor de dècades, l'agonia de les àvies i les mares, la humiliació dels pares i el patiment de l’exili.

El cos va començar a caminar cap a l'est, cap al sol, cap a la nostàlgia, cap a la veritat, respirant l'aroma de les taronges i l'aire de Haifa i Jaffa, Asdoud, Bir Al-Sabbe' i Jerusalem. La multitud marxava darrere seu, cercant refugi darrere seu, cantant guturalment, ferits i degotants de sang: «Tornarem... tornarem».

En Hasan cridava: «Aquí el somni s'ha fet realitat... Aquí els peus estan complets i s'aixequen per fer el primer pas... És l'eternitat... L'impossible està passant»

8 d'octubre, en resposta a una dona israeliana que va exigir l'alliberament de la seva àvia, que estava presa com a ostatge a Gaza.

A la israeliana Adva!

La teva àvia, Adva, va destruir amb les seves pròpies mans el somni de la meva àvia, Khadra —que va morir als vuitanta anys— i va provocar una tragèdia que continua fins avui.

La meva àvia estimava aquest país més que la teva àvia. Aquí va néixer: el seu to de pell coincidia amb el color de la terra, i es deia Khadra, no «Yafi».

La meva àvia va morir davant dels meus ulls quan jo era un nen petit, una criatura que no entenia el significat de les seves últimes paraules en el seu darrer alè: «Porta'm a casa». Aquell dia no vaig entendre què volia dir, així que li vaig respondre, amb la ingenuïtat d'un infant: «Estàs a casa, àvia». Va repetir les seves paraules amb una veu ferida. Vaig quedar confós, mirant als ulls dels presents fins que vaig trobar els ulls de la meva mare, Zakiyyeh, que l’estava abraçant. Entre llàgrimes, em va explicar: «La teva àvia vol dir la casa a la nostra terra, fill».

El llar és el somni aniquilat per la teva àvia, Yafi, que ha caigut captiva dels refugiats. Aquests refugiats són els descendents de les persones els somnis de les quals la teva àvia va trencar fa setanta-conc.

Tranquil·la, Adva, és probable que la teva àvia estigui bé i prengui els seus medicaments amb regularitat. Si la meva àvia hagués estat viva, potser hauria cuinat per a ella i li hauria preguntat per la pàtria, el pou i el ginjoler. Som molt generosos, Adva: però la teva àvia va ser una lladre de somnis.

Espero que llegeixis aquest missatge, Adva, i que entenguis un punt important: esteu vivint sobre les ruïnes del somni de la meva àvia, sobre les ruïnes del meu present i sobre el futur dels meus fills. Però la veritat tornarà... Morts, vius, ànimes, imatges, records..., estem tornant, sortim de cada racó, idea, potencial, amb el poder d'aquells que van portar la teva àvia cap a Gaza.

Tornarem, Adva: no és un eslògan, sinó una convicció que transcendeix des de l'ànima de la meva àvia fins a l'ànima que emergirà del ventre de la meva filla Bagdad, i que s'estén, més llarga que la perpetuïtat, i més enllà de l'eternitat.

4 de novembre

La dona va estar unes hores fent cua per a agafar pa, i la fila d'homes es va aturar diverses vegades. L'última aturada va succeir quan dos homes es van barallar per qui anava primer per aconseguir un farcell. Altres homes van intervenir per resoldre el problema, fins que un d'ells va llançar diners i pa a l'aire mentre cridava: «No som nosaltres, qui ens matem per pa». Llavors va arrencar a plorar.

Després d'això, tot el carrer es va quedar en silenci i tothom es va mirar als ulls. Aquest silenci era exactament com el nostre silenci quan sentim el xiulet d'un míssil acostant-se al seu objectiu. Però aquesta vegada no va ser un míssil. Va ser el crit de la dona que va sortir de la cua i va començar a caminar, plorant en silenci i amb orgull, agafant la mà del seu fill petit, tot dient: «Vinga, fill, no necessitem aquesta mossegada d'humiliació».

La gent de Gaza mai no ha passat per una cosa així. Mai no han estat pobres captaires. La majoria d'ells vivien en cases de les quals eren propietaris, en apartaments i barris bonics. Compraven les seves coses amb facilitat i estudiaven, cantaven i estaven al dia de la moda.

A Gaza no estem fets de l'argila dels miracles ni d’allò sobrenatural de l'època, sobre el qual els poetes escriuen els seus desitjos indefensos. Som gent normal, a Gaza. Cantem amb la música, mentim, ballem, ens agraden les trenes, els pastissos i els viatges. Som éssers humans. Ens equivoquem, maleïm i plorem. No mireu les mares que fan sons alegres als funerals: són dones que buiden les llàgrimes amb crits d'alegria, dones les ments de les quals van enlairar-se amb la primera gota de sang que es va vessar dels petits cossos dels seus fills.

Ho juro per Déu: som éssers humans que estimem la vida, i no som de roca, sinó persones fetes de pols, aigua i molta dignitat.