11 d'octubre, 12.12 h

Durant la guerra, 

les nits competeixen per veure quina serà més dura amb nosaltres.

13 d'octubre, 00.56 h

Hola. L’Ahmed de Gaza està parlant amb tu.

Em preocupa que el meu nom es converteixi en una notícia d'última hora, on, per exemple, es digui, «... s'han recuperat X nombre de cossos de víctimes durant un bombardeig violent a diferents zones» i que seré un número avorrit sobre un taulell que no ha parat de comptar fins aquest moment. No m'agradaria que el meu nom i el de la meva família esdevinguessin només números, ja siguin parells o senars.

Tinc molts somnis, per exemple: viatjar fora del món de Gaza, a un món més ample... Descobrir-lo, provar d'utilitzar la meva llengua amb els altres i creure’m realment les escenes, les imatges i les experiències que veig a Internet, que m’ensenyen el món i la seva riquesa.

Estic parlant amb tu ara, sense tenir cap informació de què passa fora. Fora de casa meva, vull dir, on vam tornar després que la nostra zona fos bombardejada fa uns dies. No hi ha cap manera de comunicar-se amb ningú. Els sons dels bombardeigs no s'han aturat, i les bengales il·luminen la zona, i ens adverteixen d’allò desconegut.

El que més temo és que tot es converteixi en normalitat: que allò normal sigui que la casa és bombardejada, i que l'anormal sigui no haver rebut un avís previ. Que allò normal sigui que el nen es mori, i l'anormal sigui que es mori cridant... I moltes altres coses, que no caben en un text.

Soc l'Ahmed i els meus amics em diuen Àsem, o Asoumi. Per cert, no rebo gaire notícies dels meus amics. Comprovo com estan a través de vídeos breus, sempre que tinc l'oportunitat d'estar en línia. Reviso totes les cares, em tranquil·litza que els meus amics no hi siguin. A la vegada, m'adono que tots els de les imatges i vídeos són, de fet, amics meus... així que ploro.

Soc l'Ahmed i des de petit odiava les lliçons d'àrab i de gramàtica. Odio les preguntes sobre trobar la diferència entre dues coses. Odio les respostes i m'agraden les preguntes. Fa dos dies vaig fer una pausa davant d'una qüestió, «quina diferència hi ha entre l'escalada i la guerra?» i em vaig preguntar quina importància tenia, la pregunta, si el resultat és el mateix: una mare plorant i un nen cridant... era una oportunitat per plorar i cridar.

Soc l'Ahmed i tinc por de morir i convertir-me només en un número corrent, i que tot hagi desaparegut abans de poder acabar el text.

17 d'octubre, 23.15 h

Facebook em pregunta , «què et passa al cap?».  Juro per Déu que constantment penso que, fins aquest moment, estem vius per pura casualitat.

I els números que veiem són dolorosos i ens fan plorar: quatre mil màrtirs fins ara... Quatre mil històries, records, narracions i contes. No cal escriure ni parlar: els morts escolten els nostres crits, els nostres plors. 

I, oh Facebook, quantes vegades ens han hagut de matar per assegurar-nos que morim, i molt del que teníem dins ha mort també amb nosaltres.

I que cada dia ens despertem per a comptar-nos i comptar qui queda dels nostres amics... Per donar-nos una palmada, mantenir els nervis ferms i lluitar contra el que queda de la batalla per la supervivència.

Em faig una altra pregunta: si realment hi ha un lloc segur a Gaza. Els meus amics han mort dins i fora de Gaza: digueu-me, si us plau, on hem d’anar!

Ja t’ha dit algú que som superherois? De debò, qui ho ha dit? Tot el que estàvem intentant i intentem fer és fer aquesta vida suportable. És massa difícil pel món? Que potser és demanar massa?

20 d'octubre, 19.52 h

He arribat a un punt en què tinc por de mi mateix.

No sento res, la notícia no em sorprèn ni em crida l'atenció.

He normalitzat llegir els números. Menteixo molt quan em pregunten, «com estàs?». No m'importa com estic.

No m'importa qui escrigui sobre nosaltres i qui no. Quin sentit té escriure quan amb cada paraula cau un amic?

Les cases esfondrant-se sobre nostre s’han tornat normals. No penso gaire en les escenes de continu desplaçament, ni planifico. 

Els dies s'han tornat molt semblants, i no recordo l'última vegada que vaig riure. Rèiem, abans, o fingíem fer-ho, els uns davant dels altres?

La visió de les cases bombardejades no m'entristeix... De fet, em fa vergonya que la nostra casa segueixi dempeus, tot i estar malmesa en alguns punts.

Ara tinc por de mi mateix, no de la guerra.

M’he adonat ara totalment que aquesta guerra ha matat tot el que teníem dins, fins i tot la nostra sorpresa, la nostra tristesa.

23 d'octubre, 21.17 h

Demano disculpes a tots els meus amics màrtirs, ja que no tenim gaire temps per plorar, i quan us pregunteu per què els arriba el nostre dol de manera intermitent, m’adono que, mentre continuï la guerra, tindrem molts motius per estar tristos, així que només rebran les molles de la nostra tristesa. 

Demano disculpes a mi mateix i amb els meus amics, per no tenir temps per estar pendent d’ells, ja que la guerra ens ha pres temps i descans, i simplement no hi ha temps durant la guerra.

Demano disculpes a tots els nens: no tinc una explicació lògica per dir-vos què està passant realment, o per dir-vos què heu de fer, quan els vostres tan petits cors s'enfronten a tones d'explosius.

Demano disculpes per tots els dies i nits en què m’he queixat de l’avorriment. L'avorriment, al meu entendre ara, és que soc capaç d'escriure, fins aquest moment. La coincidència: encara estem vius.

Demano disculpes al meu jo de vint-i-vuit anys... No et desitjava res de tot això: un dels meus desitjos era tenir el coratge de confessar el meu amor a la noia que he estimat. Però, a causa de la guerra, el meu coratge avui és només controlar les meves cartes i no afegir nous pesos de tristesa enlloc.

Finalment, demano disculpes per la meva pobre llengua àrab, evident en aquest text. Les vint-i-vuit lletres no em poden donar suport, tot escrivint aquesta carta de disculpes.

25 d'octubre, 22.20 h

No sé qui ens va ensenyar a escriure, i per què escrivim? Quina és la finalitat d'escriure i quin n’és el motiu, en primer lloc?

La meva llengua és complexa i el meu llenguatge sembla confús i espantat. Les meves cartes tartamudegen, plenes de crits inaudits.

Continc el meu llenguatge, i d'ell, intento extreure alguna cosa que pugui descriure què està passant... Però no en soc capaç, i fracasso. Intento confegir alguna cosa que pugui curar les ferides dels meus amics, però no puc, i torno a fracassar. 

Penso a tenir una conversa normal que sigui més que, «has trobat aigua? T'has dutxat? Què has dinat? Estàs bé? Va ser a prop o lluny?», i no trobo preguntes més enllà d'aquestes...

El meu llenguatge ha fracassat amb el primer nen que ha intentat descriure una ciutat sencera cremant, quan, a la seva vida, no havia vist mai un foc més gran que el d’un llumí. 

29 d'octubre, 18.08 h

Ahmed, que surt de sota les runes parlant-te a tu

Aquell qui ha inhalat milers de tones de pols... El meu color és el gris (per si necessitaves saber-ho)... Qui no va poder comptar els membres de la seva família, dividits entre els colors (del vermell i del gris)—si eres capaç de veure els colors, de qualsevol manera. 

Els colors no tenen, aquí, el luxe de ser escollits. Vermell: estàs ple de sang. Gris: acabes d'abraçar les cases i les pedres teves i dels teus veïns, i n’has sortit respirant.

Ahmed, que ha estat testimoni de la mort, i la seva experiència en suport psicològic no l’han ajudat a superar els crits dels nens i les mares.

Les meves paraules no m’han pogut ajudar a formular res a dir i posar sobre els pits dels nens. De fet, no he vist a ningú. Només sabia que estaven vius, pels seus crits (un consell que et dono: coneix sempre els crits dels teus éssers estimats, és l'única manera de reconèixer-los, i saber si són vius o no).

Jo, Ahmed, odio tots els somnis que tinc. Ja no tinc bons records familiars, no em queden amics per reconèixer ni una casa segura on estar.

Soc l’Ahmed, i odio el món que no pot aturar una guerra més gran que el meu cor i el cor dels nens.

Soc l'Ahmed, i no vull organitzar aquest text, perquè tinc pressa. Potser no el podré publicar abans que un altre obús em trobi a faltar, i tots dos, el text i jo, veiem la llum.

8 de novembre, 20.24 h

La pregunta aquí és: què és més ràpid, un coet que sobrepassa la barrera del so, o el crit d'un nen que va trencar el coet amb la boca i el va escopir mentre recitava les Dues Xahades?

No us capfiqueu massa amb la pregunta: mentre esteu pensant en una resposta ocurrent, lògica, hi ha un altre nen que acaba de caure mentre recitava els crits.

No et sorprengui aquesta pregunta, no va dirigida a tu.. Em faig preguntes, pensant que és l'única manera de salvar-me de la bogeria!

En un passat, defensava els bojos. Era el seu heroi i salvador en el seu seny. Tenia por que algú en parlés. De fet, no m'agradava que ningú parlés d'ells. Només els parlaria com a sans. Fins que va passar la guerra, i això va ser tot.

Ara et parla el boig, que té els cabells grisos i no pot recuperar l'alè (no ho diguis a ningú... és un secret entre jo i els nens. Els deixo en préstec l'alè perquè escupin, amb totes les seves forces, tots els coets que puguin agafar). Això és una bogeria total, oi? Està bé. La qüestió és que el patró dels folls et pregunta, «com estàs avui, persona sana?»